Quan sortim d’Andorra ens sobta –i ens incomoda– veure tanta gent demanat al metro, pidolant pels carrers i dormint en caixers automàtics. Fem un esforç per mirar sense veure, per passar de llarg, per tornar-nos sords i insensibles davant una realitat que ens és desconeguda i a la qual no estem acostumats. Una realitat que sovint volem fer veure que no existeix al país, tan sols perquè no és tan evident. Però que la pobresa s’amagui no vol dir que deixi d’existir. Una de les coses que més em sorprenen, i al mateix temps més por em fan, és aquesta certesa que el pas de viure amb una normalitat aparent a caure dins un pou és terriblement fràgil. La societat andorrana –tan generosa durant dècades– ens deixa entreveure –cada cop amb més cruesa– aquest salt sense xarxa tan proper i tan angoixant al mateix temps. Avui se celebra el Dia mundial de les persones sense llar, una diada que es va instaurar amb la voluntat de crear consciència i propostes d’ajuda per a totes aquelles persones que no tenen un sostre. Un dia per recordar aquelles persones que a Andorra no dormen als caixers, però que de vegades s’arreceren als aparcaments. Aquelles persones que necessiten l’ajuda de les institucions i la solidaritat dels veïns per superar un mal pas. Aquella gent que ha perdut la feina, que ha encadenat una malaltia de llarg recorregut amb pagaments acumulats i impossibles de satisfer. Aquí i fora d’Andorra sorprèn veure com és de fàcil caure del sistema, però el més preocupant és comprovar com de difícil resulta després tornar a pujar al carro de la normalitat.