Fidel

Quan era jove s’havia fet popular un pòster en blanc i negre que representava un equip de futbol. A l’època pre-Photo­shop els caps dels jugadors havien estat substituïts pels dels dirigents de l’època. Hi havia Golda Meir, Iàssir Arafat, el general Pinochet, miss Thatcher, Leonid Breznev i el president Reagan (i fins arribar als onze!). Si no ho recordo malament la posició de porter l’ocupava Fidel Castro. No tinc gens clara quina era la intencionalitat del cartell, més enllà de fer una gracieta senzilla, perquè dins del mateix equip hi havia personalitats absolutament antagòniques. Potser ens volia fer veure que, a les acaballes de la guerra freda, la política era una mena d’esport, una sana competició. Aquest cap de setmana, amb la mort de Castro, hem assistit a un nou episodi del joc de trons de la geopolítica contemporània. D’entrada, l’operació rentat de cara. És allò que deien els italians: “Un bel morir tutta una vita onora.” Tot són semblances i panegírics cap al difunt. En alguna ràdio que he escoltat han arribat a dir que era la notícia de l’any i potser de la dècada. Després hem assistit, estupefactes, a nous episodis d’un debat ideològic model pati de col·legi. S’han pogut escoltar lloances a la democràcia cubana sense la més lleu ombra de crítica. Han sortit relativitzadors de sota les pedres. I, la constatació més trista de totes: en l’època de Twitter, les reflexions polítiques són d’una cruel inanitat: la reflexió i l’anàlisi han perdut la batalla davant les consignes.