Vam començar el novembre resignats que la castanyada hagi quedat definitivament arraconada pels partidaris de la versió casolana i consumista de Halloween, i l’hem acomiadat amb la traca final del Black Friday, el Cyber Monday i el Giving Tuesday, només separats pel darrer weekend. Tan malament que et miren els puristes de l’idioma quan fas servir un castellanisme, com si fossis un terrorista lingüístic amb la inconfessable missió de dinamitar les essències del català, i, en canvi, ens empassem els anglicismes de moda sense ni tan sols fer el mínim esforç d’adaptar-ne la grafia i la fonètica, com es va fer en el seu moment amb els termes esportius més freqüents. I això sense comptar l’amanida de sigles i marques que hem incorporat com a substantius a la parla quotidiana gràcies a la inestimable influència de la informàtica domèstica. Una mostra tan bèstia de colonialisme cultural només és possible quan la pròpia cultura acusa una feblesa alarmant. És per això que fa tot l’efecte que les ments pensants de l’Institut d’Estudis Catalans l’han ben espifiada amb les darreres decisions que han pres, les quals han justificat dient que cal adaptar la norma als parlants en lloc de demanar als parlants que s’adaptin a la norma. Tanmateix, una norma que potencialment admet tantes excepcions com parlants hi ha serveix de ben poca cosa, de manera que a partir d’ara tothom ja podrà estripar el diccionari i fer servir els barbarismes que més li plaguin, si més no fins que es torni a fer una avaluació dels usos lingüístics i es conclogui que l’idioma emprat majoritàriament és el catalanglish. N’hi ha for renting chairs, my dears.