Paradoxes de la justícia

Seria impossible que entenguéssim la justícia o que aquesta tingués algun tipus de sentit si no es recolzés o no fos una expressió de la lògica. La justícia ha de ser lògica i la realitat és que la majoria de vegades ho és, o com a mínim és el que penso, encara que soc conscient que no tots vosaltres pensareu de la mateixa manera. No obstant això, també és cert que la justícia és un sistema inventat i aplicat per l’ésser humà i això comporta que a vegades la justícia sigui il·lògica i incorri en certes paradoxes. Hi ha justament una d’aquestes paradoxes que fa temps que em xoca i és la que us vull exposar, es tracta de les diferents respostes que a vegades dona la justícia sobre una mateixa qüestió. No obstant això, us haig de dir per a la vostra tranquil·litat que en la meva opinió succeeix en poques ocasions.

Això ho vull exemplificar amb dos temes molt interessants i recurrents com són el valor com a prova que tenen les gravacions de veu i les indemnitzacions per lesions.

Perquè una gravació de veu pugui ser vàlida s’ha d’haver obtingut en una conversa en la qual la persona que la grava estigui present. És a dir, no podeu deixar el telèfon mòbil gravant la conversa que tenen dues o més persones fora de la vostra presència, sinó que sempre heu d’estar-hi presents. En cas contrari, no es tracta únicament del fet que aquella gravació segur que no servirà com a prova, sinó que a més podríeu incórrer en la comissió d’un possible delicte. Però la qüestió que em crida l’atenció i sobre la qual em vull centrar és que aquesta mateixa gravació serà vàlida davant d’un tribunal penal, però per contra no ho serà davant d’un tribunal civil. Per traslladar-ho a la pràctica, si us trobeu en una conversa en la qual el vostre interlocutor us grava reconeixent que us deu uns diners, i a més en aquella conversa igualment es grava com vosaltres l’amenaceu de causar-li algun mal si no us paga aquells diners, la conversa, paradoxalment, serà vàlida davant d’un tribunal penal perquè us condemnin per les amenaces que heu proferit, però no servirà com a prova vàlida davant d’un tribunal civil perquè us pagui el que us deu. No obstant això, aquí és important matisar que la sala civil del Tribunal Superior de Justícia sobre aquesta qüestió, i fins on tinc coneixement, només s’ha pronunciat en una sola sentència, fet que comporta que cap tribunal estigui obligat a seguir-la i que aquest criteri pot variar fàcilment. Però en qualsevol cas, a dia d’avui la línia que fixa el Tribunal Superior de Justícia civil és que la gravació no val com a prova.

L’altre supòsit del qual us vull parlar són els diferents imports indemnitzatoris que atorga la justícia, depenent de si acudiu als tribunals penals o als civils. És a dir, portant-ho a un cas pràctic, si patiu un accident de cotxe i en aquell accident us trenqueu el nas i la cama, podreu portar aquell cas davant d’un tribunal civil o davant d’un tribunal penal. Doncs bé, la qüestió és que per aquelles mateixes lesions del nas i la cama, en un procediment penal rebreu una indemnització econòmica superior a la que rebreu en un procediment civil. Sí que és cert que en els darrers temps aquestes diferències cada cop s’han anat reduint més, però la qüestió és que hi continua havent diferències i es continua sense unificar criteris.

Sobre aquesta qüestió les diferents jurisdiccions (tribunals civils i tribunals penals) han respost que no estan obligades pels criteris que segueixin les altres jurisdiccions. I és cert, ja que així és la llei i, a més, si no fos així tindríem l’enorme complicació de fixar quina és la jurisdicció que mana sobre les altres i la poca llibertat d’aquestes jurisdiccions a l’hora de fixar els seus propis criteris. Però malgrat tot, considero que per sobre d’aquesta màxima ha d’imperar la lògica que ha de guiar sempre la justícia i en la meva opinió aquesta lògica hauria de comportar una resposta única de la justícia. En definitiva, em sembla il·lògic que la justícia tingui respostes diferents depenent de la jurisdicció a la qual s’acudeix, ja que la ciutadania no acut a la via civil o a la via penal, sinó que acut a la justícia. Però al cap i a la fi el que més m’importa no és el que jo penso, sinó el que tu penses.

*Xavier López Horischnik és advocat