Amb el premi Cervantes a Eduardo Mendoza i la publicació del darrer llibre de Carlos Ruiz Zafón, el món de la crítica literària del nostre entorn ha tornat a fer renéixer el debat sobre la necessitat o no de traduir al català les obres d’aquests autors, o més ben dit, d’autors que escriuen en castellà. Llegia que Ruiz Zafón i Ildefonso Falcones, dos catalans que escriuen en castellà, lideren l’èxit de vendes de llibres venuts amb les seves obres traduïdes al català. El digital el Núvol.com recuperava ahir mateix, després de saber-se el guardó atorgat a Mendoza, un article de Xavier Llorens, el traductor al català l’any 2000 de l’obra La ciudad del los prodigios, en el qual acabava dient: “I així no contribuirem a l’absurditat demencial d’emplenar les llibreries amb obres traduïdes del castellà.” Crec que és evident que en el cas d’obres de Mendoza és bastant clara l’absurditat de la traducció al castellà i Xavier Llorens, precisament el seu traductor, ho reflexionava coherentment en el seu article, suposo que després de patir l’experiència d’haver de fer-ho. Però això que tinc tan clar en la literatura de Mendoza no sóc capaç de ser tan categòric amb els altres autors. Jo m’he llegit obres de Carlos Ruiz Zafón en català i altres en castellà i, francament, no hi sé veure la diferència. La seva literatura és magistral sigui quina sigui la llengua. Parteixo de la base que millor llegir en la llengua original, però també entenc que hi hagi persones catalanoparlants que els sigui més fàcil llegir les traduccions, siguin de la llengua que siguin. Malgrat que això signifiqui sucumbir a la lògica del mercat.