El sexe és un dret? És lícit pagar per obtenir un succedani d’amor? Tots tenim dret a gaudir-ne? I a trobar qui ens l’ofereixi, a qualsevol preu? Tenim dret que ens estimin? A estimar? A tenir relacions sexuals? Tenim dret a exigir-ho? Realment? I quan no s’obté de forma altruista, es paga? Fins a quin punt forma part de la natura humana, dels nostres principis més primaris? Fins a quin punt una persona que no encaixa en els paràmetres del que es considera sexualment acceptable necessita i té dret a buscar sexe allà on li n’ofereixin, al preu que toqui, òbviament. Quina mena de vincle s’estableix amb qui et dóna afecte, sexe, plaer... per diners? No tinc respostes. Cada cop que penso en aquestes qüestions acabo amb la certesa que –un altre cop– la vida no és justa però que això no hauria de servir d’excusa per justificar la prostitució, per molt que alguns la vulguin titllar d’assistència sexual. Repeteixo, no ho tinc clar, però el regust és aquest. Potser perquè no m’he sentit mai en el lloc de qui sent que per edat, per deformitat, discapacitat o malalties diverses vegi com la seva sexualitat s’estronca de base. Però tot i això, reduir el contacte, l’afecte a un intercanvi de fluids patrocinats també se’m fa difícil d’entendre. Com si fóssim animalons i no poguéssim viure sense sublimar l’instint sexual. És clar que si hi ha tants homes feliçment aparellats que paguen per sexe, perquè no ho haurien de fer aquelles persones per qui la vida és molt més complicada? Almenys, en aquest segon cas, diuen que no tenen altre remei. Perquè l’amor és tota una altra cosa.