Sóc un mal lector. Ho reconec. A mesura que em vaig fent gran, les ficcions dels altres em fan cada vegada més mandra. És terrible, ho sé. Busco excuses de mal pagador: el procés de creació de les ficcions pròpies no deixa respirar les alienes, el temps, el cansament. El que vulgueu. Em sap greu, i sempre penso que arribarà un dia en què tornaré a experimentar la voracitat habitual. De vegades, però, irromp alguna obra que ho fa trontollar tot, que et fa tornar a sentir aquella picoreta essencial de passar pàgina per continuar avançant, que corona la pila inestable de llibres que hi ha a la tauleta de nit i t’obliga a vèncer la son per no deixar-lo estar. M’ha passat, m’està passant, amb l’Alcanadre del Joan Peruga. Des del títol, preciós i precís, i des de les primeres pàgines, que són colpidores i et deixen amb un nus a la gola, he tingut la sensació que estic davant d’una obra de lliga de campions. El retorn als anys del seminari, als estius de poble, al tèrbol remolí dels sentiments adolescents, està tractat amb la sensibilitat marca de la casa, i amb una prosa tan clara, arrelada, elegant i bonhomiosa que hom no pot deixar de pensar en el malaguanyat Jesús Moncada. L’altre dia, l’escriptor Javier Moro em demanava per l’estat de salut de la literatura escrita a Andorra. Fenomenal i incomprensible, li vaig contestar. Una generació activa de creadors, amb talent i ambició, que creen les seves obres i naveguen davant la indiferència general, quan la literatura podria ser un formidable recurs positiu...