Ara que la qüestió del casino sembla que ha entrat en l’epíleg final, l’exministre Jordana ha postulat la necessitat que Andorra tingui aeroport com una ferma opció per continuar tenint un tema recurrent amb què distreure el personal durant una bona colla d’anys; amb els interludis que calguin per tractar la conveniència de construir un heliport, a manera de versió alternativa del sainet. Com ell mateix recorda, en el seu moment ja es va debatre el projecte i es va veure que la magnitud de les dificultats a resoldre el feien poc aconsellable. A banda dels inevitables conflictes mediambientals que planteja aquesta infraestructura en un país amb l’orografia d’Andorra, el que menys s’entén del que diu Jordana és que l’aeroport és una “qüestió de sobirania”. Si amb això vol dir que no podem estar pendents que els països veïns facin les obres necessàries per millorar els accessos per carretera, caldria recordar que el Copríncep Hollande es va comprometre personalment a solucionar els problemes a la frontera amb França, i que diferents governs espanyols s’han compromès repetidament a eixamplar la carretera de la Seu a Andorra. Per tant, el veritable gest de sobirania consistiria a moure tots els recursos diplomàtics a l’abast per aconseguir el compliment d’aquestes promeses, en lloc de fer volar coloms (o avions, en aquest cas). Però com que és més fàcil anar marejant la perdiu fins que hi hagi cap petit avenç que posar al compte electoral, proposaria que mentrestant s’adopti com a himne oficiós i transitori Azzurro, aquella cançó de l’Adriano Celentano que diu: “Sento fischiare sopra i tetti / un aeroplano che se ne va.”