Com és possible que ningú se n'assabenti?

És curiós, en un moment de la història on (per dir moltes ximpleries i barbaritats, també) tothom està al corrent, diuen, de tot, sovinteja la resposta “jo no en sabia res”, o “sembla impossible”, “semblava una persona normal”. Ves, penso jo, com si no fóssim tots una mica normals i un xic estrambòtics!

Dic tot això, des de les respostes d’una infanta d’Espanya, de jugadors de futbol, als que la massa segueix com a ídols, i teòricament i pràcticament s’ho poden permetre tot, dels responsables de la casa d’acollida de Castelldans, o davant de la injustícia, la pobresa o la maldat que tot sovint ens rodeja.

L’autor del llibre intitulat Le llamaban padre. Cuando el horror se disfraza de amor y família, Carles Porta, guanyador del Godó de periodisme, es pregunta contínuament: “Com és possible que ningú se n’assabentés?”

Sí, sí, volem saber el que volem saber. Hi ha coses del consort, o del pare, o de l’assessor, o de l’educador social que no sabem o no volem saber. Ningú pregunta res: ni pels calés, molts, que arriben a la llar familiar (ah, això és cosa del meu marit, deia la infanta), ni pels contractes de milions i milions d’euros que hom signa i signa sense saber el que signa, perquè jo només signo, i “d’això se n’ocupa el meu papà, o els meus assessors, advocats...”, ni què passava durant 17 anys –un any rere l’altre– a la casa de Castelldans. Hipocresia? Ignorància? Veritat i/o mentida? Superficialitat màxima i aterridora? I què dir dels responsables d’escoles públiques, confessionals o privades?

Tot plegat em suggereix que vivim en una societat –no mal informada– purament fictícia, aduladora, hipòcrita, gregària, on ningú sap el que passa al seu costat, al veí seu, a la persona amb la qual cada dia es troba, i prefereix connectar, diuen, ai Déu meu!, amb el món virtual. Però cal dir, així ho crec, que l’abandó, la sofrença, la violència física o moral, la desídia, l’estafa no són virtuals, són reals, es poden palpar, si es vol. Si tens esma et pots interessar per tot i per tothom, de carn i d’ossos, amb cor i cervell, amb peus i cames. Si vols, repeteixo, és clar!

Que fàcil és dir el que abans expressava: és la societat, és el que hi ha. No, infanta; no, saltimbanquis de futbol o del que sigui; no, responsables de fundacions d’acolliment, o de clubs de futbol; no, polítics; no, escriptors; no, veïns... No! La societat som nosaltres. I sempre és més fàcil ajudar l’anomenat Tercer Món, com més lluny millor, que els refugiats tancats a Europa en una mena de camps de concentració. Ah, és que jo no ho sabia, deien els alemanys, de la política de Hitler! L’altre dia, Enric Krauze deia textualment a El País: “La inmensa mayoria del pueblo alemán –ejemplo paradigmático– rehusó ver de frente el horror que representaba Hitler y el abismo al que lo precipitaria.” Ai, Déu meu: no ens assabentem de res i quan ens interessa ens fem l’orni. A Andorra, certament, també. I jo, també, és clar! Tot plegat, és passar de llarg. Quan hom arriba a certa edat, el políticament correcte s’esvaeix i recupera la llibertat (o no l’havia perduda mai i només estava soterrada?) per dir, expressar o escriure èticament i estèticament, almenys ho intenta, allò que realment pensa. Ens assabentem de gairebé tot, però a voltes és millor no fixar-s’hi. Oi?