Hi ha dies grisos i vides grises. Dies de plugim fred, de boira arrapada a la falda. Dies que es deixen caure, sense fer soroll, sense deixar petjades. Massa sovint oblidem el discret encant del gris. D’un gris d’angorina que et convida a resseguir-lo amb els dits. Del gris pissarra, al gris brut, passant pel gris acer, el gris plata o el gris cendrós. Incomptables declinacions del gris. Possiblement aquest sigui el veritable encant del gris. Permetre trobar matisos a una realitat que preferim brillant, monocroma i sense esquerdes. Al segle XI, els monjos de l’orde del Císter no volien que les esglésies tinguessin vitralls de colors; per això pintaven i ornamentaven els murs i finestrals de color gris. El gris va ser també el color escollit per Picasso per pintar el Guernica, segurament l’obra en gris més coneguda arreu del món. De vegades els colors distreuen massa. Més enllà de la monotonia del gris, de la matèria grisa i dels homes de gris, de les cinquanta ombres de gris, i del fum en totes les seves declinacions. Avui reivindico el gris. Per fugir dels extrems, per descansar la vista davant els sentiments llampants i cridaners. Perquè hi ha grisos elegants que combinen amb collarets de perles. Grisos esponjosos, com el pèl d’un gat o un jersei de moher. Grisos de núvols que ens porten hivern, earl grey i mitjons gruixuts. Els grisos també són bonics, encara que no rimin amb el nostre estat d’ànim. Grisos que passen discrets deixant enrere les misèries, la rutina maldestra i els contrapeus. Grisos com a recers anímics, neutrals i silenciosos. Potser haurien de receptar-se.