Aprofitant el pont he passat un parell de dies a Sevilla amb uns amics. No hi havia estat mai, i hi he viatjat amb l’esperit net i lliure de tòpics. És una ciutat neta, alegre i vital. Com que no fa fred, la gent omple els carrers i les terrasses. Hi ha una enorme pista de gel, patrocinada per una empresa de gormanderies, i fa estrany veure patinar la canalla a vint graus. Dissabte, en passar pel davant d’una taverna del barri de Triana, vam sentir que algú cantava. Oh, música en directe. No era un tablao per a turistes com els que hi ha vora la Maestranza, sinó que semblava més aviat un lloc on la gent del barri es trobava per passar una bona estona. El flamenc, com a gènere musical, habitualment no em fa ni fred ni calor, però he de reconèixer que el parell d’hores que vam passar allà van ser fascinants. Els cambrers alternaven les canyes i els montaditos amb intervencions dalt del minúscul escenari, i hi havia clients que s’animaven a ballar sense gota d’afectació i un munt de sentiment. Era un lloc real, amb gent de veritat i zero impostura. He pogut trobar aquesta mateixa sensació en punts molt diversos: en poblets d’Irlanda, a l’Ebre, a Grècia, a Sardenya… Ànimes dels llocs, petits moments de resistència i reconeixement, inoblidables. De tornada, pensava si a Andorra això encara era possible. I tant, si n’és. Només calen dues coses per aconseguir que al país hi hagi illes originals, miralls del que és i ha estat una història social i patrimonial tan apassionant com poc valorada: confiança i voluntat.