Més enllà del que acabin dictaminant els tribunals, i més enllà de l’opinió que cadascú es pugui formar sobre la conducta dels pares de la Nadia, i encara més després de saber que gran part dels diners que van arreplegar els van dedicar a comprar objectes de luxe que ningú no necessita per a res, provoca una profunda tristor comprovar com, un cop més, la majoria dels mitjans de comunicació, que no n’havien dedicat ni una línia ni un minut d’emissió quan es tractava de fer-se ressò de la crida dels que, suposadament, eren uns pares neguitejats per aconseguir prou diners per pagar el tractament de la filla malalta, s’han abraonat ara sobre els aspectes més sòrdids del cas. Tot i que, per ser justos amb el paper de la premsa en aquest afer, també cal reconèixer que si s’ha descobert l’engany ha estat perquè uns periodistes d’El País van sospitar de les incongruències que van apreciar en determinades declaracions del pare. Resta almenys una ensenyança positiva que treure de tot plegat, i és la constatació que encara queda molta bona gent al món disposada a oblidar les pròpies estretors quotidianes per donar un cop de mà a qui es troba en una situació realment difícil, tant personalment com econòmicament. Són persones que no cerquen cap reconeixement públic ni cap recompensa, tret de l’íntima satisfacció d’haver pogut ajudar el veí a superar un mal pas. Tant de bo que casos com el dels pares de la Nadia no els facin desistir de la convicció que cal ser solidaris amb aquells que es veuen colpejats per les adversitats de la vida, perquè sense tota aquesta bona gent anònima ja fa temps que hauríem tornat a la llei de la selva.