Aprofito el contingut de l’escrit del Jean Michel Rascagneres de dimecres passat en el qual escrivia sobre els sistemes electorals i els seus perills per fer-ne una reflexió. En el seu article podia haver exemplificat amb el model andorrà sense anar a buscar a fora el que ja tenim aquí: a les comunals triem per sistema majoritari, i a les generals ho fem a través d’un sistema mixt –proporcional a la llista nacional, majoritari pur i simple a la parroquial– en el qual aquest darrer, el de la parroquial, condiciona clarament la composició final del Consell General. Així, doncs, patim els dos perills segons la terminologia utilitzada per Rascagneres del que passa al nord i al sud. És clar que tot depèn de què considerem perillós. Ho és que unes institucions estiguin governades per una sobrerepresentació dels gua-nyadors amb una infrarepresentació del segon i tercer partit anul·lant la seva capacitat d’oposició i per tant d’impuls i control del govern? O és més perillós que totes les veus de la societat andorrana se sentin ben representades en les institucions assumint cada una el rol que li pertoqui proporcionalment conseqüència dels vots obtinguts? Entre els dos sistemes sempre preferiré aquell que el seu resultat reflecteixi en les institucions la pluralitat d’interessos d’una societat i promogui la negociació entre els seus representants. Els sistemes majoritaris mostren una societat feble, tendeixen a obviar les preferències polítiques dels ciutadans, ja que s’acaba optant per un comportament estratègic del vot, i el Govern acaba estant pel damunt del Parlament on hi té un grup parlamentari que únicament es dedica a fer passar les lleis que hi envia l’executiu.