Desmuntant el pessebre

He estat les darreres setmanes endreçant i tornant a endreçar el pessebre de casa. No sé si és que muntar-lo amb figuretes de Playmobil va ser per se una provocació, però costa fer entendre que això no són coses de jugar. És a dir, que m’he rendit als fets, i a casa es juga amb el pessebre. Tot i això, la meva vena conservadora –que per alguna banda havia de sortir– s’entesta cada nit, abans de dormir, a deixar el nen Jesús al seu bressol, a treure la mula del cotxe de les Pin i Pon i a rescatar l’àngel del cistell de farina. L’altre dia, fins i tot la Barbie havia passat a veure el Jesuset, i li havia deixat unes sabates, per si venien els reis. Fins dimarts passat. Una tarda especialment entretinguda. Cotxes bolcats al peu del pessebre, un munt de clics tombats, sense ordre ni concert, els animals, amuntegats entre la llenya, i uns paperets blancs que simulaven la neu que ho omplien tot de brut. I mirant el pessebre, mentre em disposava a tornar-lo a endreçar com cada dia, em vaig adonar que tenia davant els ulls el més proper al Nadal d’Alep. I vaig decidir no tocar-lo més. Ara, cada nit, després de jugar, mentre a casa dormen, torno a desar les figuretes en un pessebre arrasat. Deixo per terra els animals, deixo caure figuretes i amago l’àngel rere els sacs de farina. Confesso que no puc evitar deixar el nen Jesús prop de Maria, com si la mare ens hagués de salvar de tot el que ens envolta, però no em resigno a no deixar ni una espurna d’esperança. Suposo que per aquest motiu muntem el pessebre. Per recordar que encara hi ha lloc per a l’esperança, fins i tot a Alep.