Allau –o llau– és una preciosa paraula preromana, tan vella com els camins i una mica menys que les muntanyes. A Andorra, com ens han recordat fa ben poc el Carles Gascón i el Xavier Planas, hi ha una extraordinària concentració de topònims que tenen l’arrel -lurr (terra) i que estan relacionats amb esllavissades i grans desplaçaments de terra. N’hi ha una muntera, un tret diferencial d’aquestos riscos geològics que han anat donant forma i caràcter al país. Ara fa vint anys de l’allau bestial de les Fonts d’Arinsal. Amb la col·laboració del Cenma i l’IEA, la televisió pública ha emès un magnífic documental per evocar el que havia pogut ser una catàstrofe terrible. I ens ho ha recordat amb un desplegament de testimonis, una sensibilitat i un savoir-faire que haurien de ser de visió obligada per a tothom que visqui, treballi o visiti amb interès aquest racó de món. El missatge que queda és que sort n’hi ha hagut de la gent, dels que estimen el país. Com va passar amb els aiguats del vuitanta-dos, a l’hora de la veritat tothom s’arromanga i treballa en favor del bé públic. Ara només cal esperar que torni a passar per veure si els dics funcionen com està previst que funcionin. I em quedo amb dues imatges: Simó Duró parlant d’“el descaro de fer cèntims”. I una imatge final, amb pregunta: ¿com és que un dels canons que hi ha instal·lats per fer voladures controlades duu un rètol que hi posa: “Zona prohibida. Explosió automàtica per avalancha?” Avalancha? Posem-ho en anglès, pel mateix preu, que no ens sobtarà tant.