També amb la loteria una cosa és el que es diu i una altra ben diferent la crua realitat. Milers de persones passaran el matí d’avui a prop del receptor de ràdio o del televisor intentant distingir entre la cantarella monòtona dels nens del col·legi de sant Ildefons (que, per cert, fa tot l’efecte que encara no tenen l’edat legal per treballar, ni tan sols unes hores l’any) una veueta que anunciï el número que duen a la butxaca i tot seguit un premi prou sucós per poder dir allò tan entranyable que ara ja podran “tapar alguns forats”. I tots ho faran convençuts que tots els números del sorteig tenen les mateixes probabilitats d’obtenir premi i que, per tant, si més no durant uns instants, tots som iguals davant les lleis de l’atzar. Però només és un miratge. Hi ha gent privilegiada a qui la loteria li toca encara que no hi jugui, tan sols pel fet de ser qui és, com ara, posem per cas, Christine Lagarde. El tribunal encarregat de jutjar el cas Tapie ha trobat Lagarde (que quan es van produir els fets era ministra de Finances de l’executiu de Sarkozy) culpable de “negligència”. El veredicte no comporta cap pena ni cap sanció, i ni tan sols constarà als seus antecedents, malgrat que la broma va costar a l’erari públic francès 403 milions d’euros. Amb condemnes així, el dia que li hagin de donar un premi no sé que faran. Diu, però, que ara la preocupació que té és si aquest afer afectarà la seva reputació com a directora del Fons Monetari Internacional. Tenint en compte els precedents de tan inestimable (en sentit literal) institució, tant pel que fa als seus predecessors com als dictàmens que sol emetre, jo no m’amoïnaria gaire, francament.