La dissensió és bona. La discòrdia que neix de la diversitat de parers o de volers –tal com la defineix Alcover Moll– ens aporta enriquiment i ens fa més savis, si som capaços d’analitzar-la i fugim del maniqueisme, tan fàcil de caure-hi d’altra banda. Tenim el deure de dissentir –tal com s’expressa Erri de Luca– perquè l’antítesi és necessària, ha d’existir i ha de fer-se present, no ha de romandre a l’ombra, perquè ha de revelar-se als que tot ho volen homogeni i sota un mateix paraigua creient-se amb una superioritat moral amb la qual, dit sigui de pas, amaguen les seves debilitats, de forma arrogant i superba. El debat, la confrontació, l’actitud d’objectar la uniformitat ha de ser permanent. Dissentir sempre és útil i és el pas previ al consens fomentant, així, l’esperit crític de la gent. Dissentir i consensuar, dues actituds antagòniques i complementàries alhora i, en el seu conjunt, tan allunyades de la praxi política que patim i que es basa fonamentalment en els principis del profeta persa Mani, de bons contra dolents, de la simplicitat de l’estàs amb mi o en contra meva atemptant clarament contra la intel·ligència col·lectiva. El poder sempre mira malament aquells que dissenteixen, que criden, que interpel·len, que critiquen i que no se sotmeten voluntàriament al seu pensament, que recordem que per a ells sempre és l’únic, aquell amb el qual subtilment van impregnant a tota una societat, menyspreant la gent i la seva capacitat de reflexió, aprenentatge, decisió. Tenim, doncs, el deure d’exercir la dissensió, de qüestionar i d’opinar, de col·lectivitzar la paraula contrària.