No sé quan devia començar als mitjans el costum d’acabar el desembre amb un resum de les notícies més importants de l’any, però el cas és que, a més d’aquesta funció, darrerament ha esdevingut també un bon exercici per mostrar que no hem acabat d’entendre, o de pair, allò que anomenem globalització, sigui el que sigui, i que continuem valorant les notícies com si Europa encara fos el melic del món i, en conseqüència, d’acord amb un principi de proximitat que cada cop és més qüestionable pel que fa a àmbits tan diversos com l’equilibri geopolític, l’alimentació o la moda, entre molts altres. Tanmateix, hi ha qui intenta aportar al resum anual un punt de vista divers, i és així com una emissora catalana dedicava un dels programes de dimarts a repassar els neologismes que han fet més fortuna durant el 2016, com ara sorpaso, abstenciocràcia, lgtbfòbia, postveritat, cunyadisme, ningufoneig i antiheteropatriarcal. Un dels presentadors del programa qualificava els que fan servir habitualment aquestes paraules amb un adjectiu que no es pot reproduir aquí perquè aquest bitllet es publica en horari infantil i, a més, perquè és un barbarisme (que comença per g, per ser més precís); però potser sí que és oportú manifestar la perplexitat pel fet que en la recerca de la precisió per descriure una nova idea o un fet nou al món, que se suposa que és la raó fonamental per proposar un neologisme, els promotors d’aquests mots, i els que els repeteixen sense pensar-hi, no s’hagin preocupat de fer una ullada al diccionari, on, en la majoria dels casos, es poden trobar maneres més comunes de dir el mateix, i més fàcils de pronunciar.