Ho confesso. És enveja. Malsana, com només ho pot ser l’enveja. Però no hi ha res a fer. Per més que ho intento, el meu bon propòsit de fer, per una vegada el que convé, no ha resistit ni les 24 hores preceptives de mínim exigible a un bon propòsit. No ha estat més que un brindis al sol que confirmo amb la columneta d’aquesta setmana. No me’n surto. I mira que m’inspiro setmana a setmana amb alguns talents nacionals i de proximitat, però no hi ha manera. A la que començo a escriure, lloant el qui se suposa que toca lloar, se m’escapa el riure i penso que es veurà el llautó. Aleshores provo altres sistemes, ja patentats, donant a entendre amb una sibil·lina capacitat de fer creure a qui toca, que quan parles bé, és d’ells, i quan és malament sempre és dels altres. Ho confesso, autèntica enveja. Recordo que de joveneta ma mare sempre em deia que havia de fer de manera que tots es pensessin que els votava a ells. Amb els anys m’ha reconegut la meva sorprenent capacitat de fer creure que sempre voto els altres. I així va, què hi farem, sempre contracorrent. Perquè quan parles bé és perquè vols alguna cosa a canvi, i quan parles malament és perquè no t’ho han donat. És obvi. Envejo profundament aquells mig somriures que no diuen res i ho diuen tot. Aquella gent capaç de nedar i guardar sempre la roba. Aquells que sempre són capaços de fer mitja reverència i riure-se’n al mateix temps de la nuesa de l’emperador a les seves espatlles, sense tremolar en el gest. La hipocresia és un talent difícil de conrear, però molt pròsper entre els àvids d’afalacs. Ho confesso, pura enveja.