La concepció cíclica de la història ha triomfat. Si més no per aquestes dates. Durant uns dies deixem de banda la idea de Sant Agustí que la història de la humanitat és una progressió cap a la plenitud –cap a la ciutat de Déu– per abraçar amb entusiasme, amb els salts de Garmisch-Partenkirchen, les polques del Dudamel, espanta-sogres, lluentons, llenceria vermella i xampany, l’etern retorn dels filòsofs grecs i orientals. Cada Cap d’Any ens abandonem sense crítica a tota una rastellera de cerimonials i supersticions que, si els analitzéssim d’un en un, ens avergo-nyirien. I, tanmateix, amaguem a la calaixera dels mals endreços l’esperit crític i la serenitat, per abandonar-nos amb alegria a aquesta mena de saturnals. Qui més qui menys hi cau, amb diversos graus d’implicació i entusiasme. Els més convençuts ho viuen amb una sincera il·lusió, mentre que els escèptics ho suporten amb un resignat estoïcisme i ho accepten per no ser acusats (pels militants) d’ensopits i d’asocials. Quants dels nostres conciutadans s’haurien estimat més quedar-se a casa, amb sabatilles, tisana bona nit i pijama, i no fer res d’especial la nit de Cap d’Any, que no deixa de ser una nit com qualsevol altra? Pateixen en silenci i, secretament, desitjarien despertar-se el dia dos i haver-se estalviat el tràngol de la felicitat obligatòria. Segurament són molts més dels que ens ho admetrien d’entrada. No perdem l’esperança, avui potser són pocs, però si Sant Agustí tenia raó –i no hi ha motius de pes per pensar el contrari– al final el seny s’imposarà.