Tot i l’abundància de sortejos d’aquests dies, només uns pocs han estat afortunats amb la grossa, mentre que la immensa majoria ens hem hagut de conformar de recollir la brossa. No hi deu haver cap altra celebració en tot l’any (potser amb l’excepció dels carnestoltes, i no a tot arreu) que generi tal volum de deixalles: papers, cartrons, plàstics, ampolles buides amb la corresponent col·lecció de taps, els serrellets de l’arbre i l’arbre mateix, les serradures del pessebre, serpentines i confeti i nassos postissos, restes de trencadisses diverses i de dinars pantagruèlics... Tot sigui per fer rutllar l’economia. I per mantenir allò de la màgia del Nadal, és clar. Tampoc no és qüestió de posar-se ara en el paper de l’oncle rondinaire, però de tant en tant potser fora convenient recordar que quan no sabíem que tots érem tan benestants també celebràvem aquestes festes amb la mateixa il·lusió (o més, perquè tots érem més joves i això sempre ajuda) i sense tanta disbauxa consumista; i la canalla esperàvem la nit de Reis amb tant delit com ara, si no més, perquè aleshores el Pare Noel era un invent forà que només es feia realitat per a un selecte grup d’infants de casa bona. Deu ser cosa de l’edat, però fa l’efecte que ara les celebracions nadalenques comencen massa aviat, amb prou feines si arribem vius a la nit de Cap d’Any, i la nit de Reis ha quedat una mica com la torna per compensar els més petits de tanta cerimònia de cel·lofana dels presumptament adults. Malgrat tot, i com que he estat bon minyó tot l’any, aquest vespre deixaré la sabata al balcó i el platet amb panses i figues per als patges, a veure si cau alguna cosa.