De petit esperava amb ganes aquesta nit i amb la mateixa il·lusió procuro fer-la viure als meus fills, traslladant sentiments i emocions. La Nit de Reis és màgica. La posada en escena ja de per si ho és: l’arribada de Ses Majestats amb carrosses i la desfilada pels carrers, la canalla asseient-se a la seva falda mentre lliuren la carta i els expliquen els seus anhels. Moments insubstituïbles per qualsevol altre patge de centre comercial. És cert que quan era un nen no hi havia tanta activitat frenètica: el calendari d’Advent ens servia per mostrar-nos que faltava un dia menys per al 25 de desembre; el Tió cagava els galets, la carn d’olla i els torrons de l’endemà; només sabíem de l’existència del Pare Noel a les pel·lícules; sortíem al carrer a penjar llufes als vianants i cercàvem l’Home dels Nassos pels carrers; el Cap d’Any el celebràvem en la intimitat o amb la família –ja de més grans sortíem de festa– i finalment el dia més esperat, el més màgic de tots, la Nit de Reis. En l’actualitat, però, arribem al dia d’avui esgotats: al calendari d’Advent com a poc hi trobem una xocolatina cada dia; el Tió caga regals; el Pare Noel ens ha deixat obsequis al peu de l’arbre; hem celebrat forçosament –i simulant felicitat com ens deia l’Albert Villaró– el Cap d’Any... i amb l’últim alè festiu, els més afortunats hem trobat aquest matí tot de regals en algun racó de casa que els Reis d’Orient hagin escollit en el moment d’entrar-hi. Massa màgia acumulada que al final perd la seva essència. S’ha de tenir el cap molt fred per saber educar els nostres fills en aquest context i no traspassar aquella línia vermella que perverteix tota la màgia nadalenca.