Fa poc compartia tertúlia televisiva amb l’Ignasi i el Gualbert al programa de la Gemma Rial. Un intercanvi d’opinions als inicis del nou any i hores abans que els Reis d’Orient fessin acte de presència a les llars andorranes. Pregunta ineludible que ens va fer la presentadora i que –tot sigui dit de pas– forma part del conjunt d’interrogants als quals s’intenta trobar resposta quan fem el traspàs d’any: quins seran els grans temes de l’agenda política que marcaran el 2017? Si la pregunta era ineludible, la resposta gairebé era coincident a la que hauríem pogut fer un (o dos, o tres) any(s) enrere: reforma de la funció pública, del sistema sanitari, la reforma comunal amb les transferències i competències, i la negociació amb Europa, tot plegat amb el rerefons de l’afer BPA i els serrells que se’n deriven. Són temes d’una complexitat enorme i necessiten un treball feixuc i acurat que ha d’anar acompanyat d’una alta complicitat política, si no el fracàs és inevitable. Funció Pública o el SAAS, per exemple, són àmbits en què ja fa anys que s’havia detectat la necessitat d’una reforma en profunditat. O la necessitat d’una reforma comunal que es va evidenciar sobretot des de l’esclat de la crisi... i d’això ja en fa quasi deu anys! No és sols una dilació d’aquest Govern –que ja fa sis anys que hi és i que durant quatre ha disposat de més de dos terços del Consell General per fer les reformes que ha volgut– sinó que, tot i parlar-ne, mai ningú l’ha acabat materialitzant. Què fa que els nostres polítics tinguin aquesta capacitat de deixar enquistar temes que fa anys que estan al calaix de les reformes i que mai no acaben de desencallar-los?