Facin apostes

Ja ho diuen que la història és cíclica, però si veiem la ràpida rotació de determinades qüestions a casa nostra, podem dir que Andorra és un planeta petit on els anys duren molt menys de 365 dies. El tema amb més rotació és –sens dubte– el del casino. Des del 1933 que s’arrossega, i encara estem igual. Bé, més o menys, que ara el bisbe ja no ens amenaça amb l’excomunió i tenim aprovada la Llei del joc. Llàstima que, ara que sembla que ja ens hem fet a la idea i s’han tapat les boques dels que no li veiem cap benefici –i sí molts inconvenients de caire social–, ara que ja tenim aprovada la llei i tenim cert consens –o cansament ciutadà–, ara va i resulta que els casinos ja no estan de moda i que el que s’estila és el joc online. Tot i això som lents però segurs. Malgrat tot, la idea del casino en l’imaginari polític costa més de treure que una taca d’oli. Som animals de costums i ja estem habituats a discutir periòdicament d’on posar-lo, de la mateixa manera que ens entestem a confondre les vulgars màquines escurabutxaques amb una escena del Living las Vegas. Sembla mentida que un país com el nostre, tant de dretes i tan gelós de la llibertat individual, sigui, al mateix temps, tan intervencionista quan es tracta de pagar i acomodar les inversions que se suposa que haurien de fer els privats. És reconfortant saber que l’Estat està disposat a tirar-se de cap a la piscina per un projecte amb impacte social negatiu, dubtosa rendibilitat i elevat cost. I els inversors que no pateixin. Està demostrat que quan la cosa no funciona, al final et rescaten. Facin apostes.