Estem massa ben acostumats. Al gener, en plena setmana dels barbuts, entra una massa d’aire fred i neva a cotes baixes i tot són marrameus, prevencions, alarmes. Segur que hi ha gent que ha fet reserva d’espelmes, piles i llenties. Un marc perfecte, doncs, per enfrontar-nos a aquestes escudelles comunitàries i hipercalòriques. L’Armaggedon. Els mitjans de comunicació catalans han estat especialment sensibles a esverar la població, i només els ha faltat de vaticinar aurores boreals i albiraments d’ossos polars. Potser hauríem de ser una mica més humils i fer una petita mirada cap enere, que la relativització dels fets ens ajuda a suportar millor les petites adversitats del present. Fa vint mil anys, que en escala geològica són menys que un sospir, tot An-dorra estava ocupada per una senyora gelera quaternària, de trenta-cinc quilòmetres de llarg i un gruix de centenars de metres, com ens diuen els geòlegs que han estudiat la cosa. Es diu aviat, però avui ens costa d’imaginar que una massa de gel arribava fins a l’altura d’Engolasters i omplia les valls. Sí, després es va anar fonent, i amb certa rapidesa, només faltaria, i els senyors i les senyores que van ocupar la balma de la Margineda, fa deu mil anys, ja vivien en un entorn una mica més amable. Som –o ens han fet creure que som– els reis del mambo i de la creació, i en realitat som uns simples ninotets que estem aquí, com qui diu, de propina.