M’indignen les injustícies, veure com menystenen els més dèbils, com alguns se’n mofen a l’esquena, com el nostre món consumista continua preocupat pels beneficis, els diners i el poder mentre milions de persones i nens moren de fam, de fred o en conflictes armats. Com mirem a l’altre costat mentre milers de persones viuen un èxode massiu per una guerra on els països més desenvolupats no volen tacar-se les mans per interessos geoestratègics. M’indigna la passivitat, els que fingeixen, els que es queixen i no actuen. M’indignen les mentides, en general, però en concret dels qui es creuen dignes de liderar les nostres idees. M’indigna la mediocritat, una qualitat a l’alça en la nostra societat, i anem massa sobrats de mesquinesa. En el lloc on regna la llei del més fort assistim a un declivi dels febles, allunyats i apartats cada cop més de les seves nobles esperances. La valentia es mostra amb l’acció, tant a nivell de govern com personal, i fent el que hem de fer, no el que esperen que fem o el que ens porti majors guanys. Deixem aquells que amb el victimisme per bandera i la comoditat com a escut encaixen la seva vida en la monotonia i els seus projectes en l’oblit, l’arrogància i males maneres dels que no tenen res a oferir i amaguen les seves inseguretats en l’atac als altres. Perdre el temps en aquestes baixeses no porta enlloc. M’avergonyeixen líders polítics populistes, de drets i esquerres, que aprofiten el dolor i la indignació per crear el seu tron de poder a base de fal·làcies i promeses inconsistents, que juguen amb foc dinamitant la il·lusió dels que els van votar dipositant en ells la confiança i pensant que serien dignes de les seves expectatives.