Donald Trump exerceix de president dels EUA des de divendres passat i de moment no s’ha desencadenat cap apocalipsi. Dos dies i el món continua girant com si no hagués passat res de nou, més enllà del que ja succeïa abans. Divendres a la tarda vaig seguir la presa de possessió que tant la CNN com el canal internacional de la BBC oferien en directe per a tot el planeta –que tingui connexió, ben entès– i certament és el més assemblat que la República dels Estats Units té a una coronació, sigui reial o papal. Pompa i circumstància made in USA, amb tot el que això comporta de negatiu i positiu. Una sobredosi de patriotisme adobada amb música de banda en permanent desfilada. Barres i estrelles fins a la sopa per a la celebració de la democràcia. Tot molt solemne, i imponentment cronometrat, malgrat el dia plujós que feia a la capital federal –detall que de tractar-se d’una superproducció, Hollywood no hauria permès mai de la vida–. Cares serioses per als protagonistes, a qui la processó els devia anar per dins. No podia ser per a menys, l’escenari imposava, i de quina manera. Veient tot plegat, vaig sentir un punt d’enveja, sana, però enveja al cap i la fi. Estan tan orgullosos i segurs del seu país, de la seva democràcia, del seu sistema, que hi ha qui ha votat Trump amb la tranquil·litat que li dona saber que si es passa de la ratlla, el fotran fora... Amb Deu als parlaments dels oradors i els badalls del seu fill petit presents a la tribuna, Donald John Trump va jurar el càrrec com a 45è President. L’anàlisi del discurs d’investidura mereix capítol a banda. “Amèrica tornarà a ser...”