De vegades dubto si quan diuen que som un país de neu es refereixen al fet que hauríem d’estar acostumats i no notar els efectes de les tempestes, o si, ans el contrari, que som prou llestos per adaptar-nos al medi d’una manera natural. M’agradaria que com en els simulacres d’incendi, tothom tingués clar, quan sona el senyal d’alarma, quina és la seva tasca i la fes sense escarafalls. Coses tan simples com que qui pugui treballar des de casa, que ho faci. Que qui pugui agafar el transport públic, que ho faci, que qui hagi –sí o sí– de sortir amb el seu vehicle, que vagi equipat com cal. És clar que això implica: internet sense talls, un transport públic fiable i assequible, i tolerància zero amb els cotxes no equipats. Que després d’una nevada ningú deixi el cotxe al carrer per permetre passar les llevaneu –i això implica obrir gratuïtament si és necessari els aparcaments coberts– que els veïns i comerciants tinguin sempre net el seu tram de vorera. Assumir que els dies que cau molta neu potser no obren les botigues a l’hora que toca, ni els lliuraments de mercaderies es fan puntuals, i no passa res. Podem aprofitar per parlar amb els veïns i fer una partida de botifarra. Si els nens un dia no van a l’escola, de veritat, no és tan greu. Deixa’ls jugar amb la neu i tornar xops a casa. De vegades, quan diuen que som un país de neu, m’agradaria pensar que el que volen dir és que som un país que sap adaptar-se al clima, però que també sabem treure-li suc a la vida i gaudir de les petites coses i dels dies de festa imprevistos. Tal com va el clima, tenen els dies comptats.