Hi hem passat mil vegades, sí, gairebé d’esma. Potser ens hem fixat en les restes evanescents del camí que va obrir Sant Ermengol a començament del segle XI, i que va superar un pas abans impracticable.
Els viatgers que hi passaven abans de la construcció de la carretera quedaven esgarrifats dels espadats i les estretors d’aquelles angúnies prepirinenques. Francisco de Zamora, que va travessar el congost quan va pujar a Andorra, el 1788, va fer-ne una descripció terrible.
El dibuixant romàntic Jean-Charles Langlois, ajudant de camp del napoleònic marquès de Saint Cyr, ens n’ha deixat un gravat impressionant: amb el doble pont del Diable de fons, encaixonat entre muntanyes, hi ha un home estès a terra, víctima potser d’un bandoler o –el que és més plausible, vista la inestabilitat del lloc– d’un despreniment de rocs. La construcció prevista del túnel ens privarà d’aquesta temença que hom té, sobretot quan plou, que el cel et pugui caure al damunt, com temia el gal Astèrix.
Quan la carretera ja no hi passi serà l’ocasió magnífica per fer una reflexió patrimonial sobre els camins que van articular un territori tan difícil.
El pas recuperat pels Pontarrons, que és una experiència sensacional, hauria de ser el pròleg d’un parc arqueològic a cel obert.
Sant Ermengol, enginyer pontífex i advocat infal·lible contra les sequeres, n’hauria estat content.