No hi ha dia que no ho repeteixi algun comentarista o tertulià de guàrdia: el 2017 és un any per posar-se a tremolar. Començant per la flamant entronització de Donald Trump com a president dels Estats Units, seguint per les eleccions que s’han de celebrar a diferents països europeus els mesos vinents, amanit tot amb l’auge de populismes i extremismes de tots colors, i culminant amb la reiterada promesa del referèndum d’autodeterminació a Catalunya cap a la tardor, el gruix dels opinadors del regne hi veu prou elements per contemplar el futur amb un esglai amb prou feines contingut. Tanta insistència fa mala espina, la veritat; entre d’altres coses perquè, tret d’alimentar el risc que acabi esdevenint una profecia autocomplerta, tampoc no serveix de gaire. Els clàssics ja advertien que el futur és incert per definició i que una de les característiques de la fatalitat, individual o col·lectiva, és que sempre s’esdevé sense previ avís; i n’hi ha prou exemples recents que és així. No recordo que ningú pronostiqués un any especialment incert quan Bush fill va entrar de llogater a la Casa Blanca, i si repasses l’hemeroteca t’agafen ganes de viatjar al passat per canviar el curs de la història. Tampoc no recordo que el cap d’any del 2008 ningú no preveiés un horitzó de penúries, i nou mesos després els amics de Lehman Brothers ens van canviar la vida a pitjor d’un dia a l’altre... En qualsevol cas, em sap greu per a vosaltres, si és que al final es compleixen els fatals auguris, perquè, en el meu cas, tots els horòscops m’asseguren sense cap dubte que serà un any collonut. Ara només falta que l’encertin, ni que sigui un cop a la vida.