El diàleg de sords, aquell que es produeix quan dos pensaments contraris només s’escolten ells mateixos sense prestar atenció a l’argumentació de l’altre, és una pràctica molt habitual entre els éssers humans i arriba al màxim exponent en la praxi política. D’exemples arreu del món en tenim molts, però a casa nostra no n’estem exempts: el legítim debat d’idees i de contrast de models de societat ha deixat d’existir per passar a ser només monòlegs de partit.
El doctor en ciència política Lluís Orriols aconsella un exercici molt sa que no és altre que el de llegir (o escoltar) l’enemic, entenent aquí l’ús de la paraula enemic com aquell que escriu i pensa diferent, que xoca frontalment amb les idees que hom defensa. La tendència general acostuma a ser la d’acostar-nos a aquells que agradaran, un acostament que va acompanyat d’un sentiment de rebuig cap a aquells que no s’expressen en la mateixa línia ideològica que la nostra. Cadascú, a més, troba la seva afinitat amb algun mitjà de comunicació perquè creu que les opinions que s’hi expressen van en la línia de la seva manera de pensar, fins a tal punt que s’enutja si en algun moment hi ha opinions expressades en aquell mitjà contràries al que ell defensa.
Però tal com deia, llegir, escoltar i fins i tot dialogar amb els que no pensen com tu, l’enemic o el rival, és un exercici molt sa. Primer de tot perquè et fa ser més tolerant, però també perquè t’ajuda a saber bastir un discurs sòlid i ben argumentat per rebatre el rival i, mentre construeixes el discurs, entendre els fonaments del relat contrari. Certament, n’anem una mica mancats.