Violacions

Outlander és una sèrie de TV basada en les novel·les de Diana Gabaldon, plena de sexe, lluites de poder i uns paisatges preciosos. Una infermera, a final de la Segona Guerra Mundial, viatja en el temps fins a l’Escòcia del segle XVIII. Allà s’enamora, però els dolents no li posen les coses fàcils. El –guapíssim– noi protagonista ha de fugir i lluitar contínuament contra un capità anglès que el vol seduir encara que l’hagi de matar en l’intent, i el cert és que gairebé ho aconsegueix en diverses ocasions. No és habitual veure escenes de caire homosexual a la televisió, tot i que es van normalitzant. El que em sobta no és tant el desfici amb què el capità Randall persegueix el pobre Jamie, sinó com si en comptes d’un Jamie hagués estat una Janine ja faria uns quants capítols que l’haurien violada i s’hauria acabat la història. El que em sorprèn és com la sèrie explica l’horror d’una violació masculina com un drama difícilment assumible, mentre a la protagonista ja l’han forçada en diversos capítols i la vida continua. És com si haguéssim d’estar acostumades. I em direu, és ficció. I és cert, però a la vida real no millora gaire. Roman Polanski ha estat nomenat president dels premis César de cinema francès. Això ha provocat la indignació de múltiples associacions feministes, fins al punt que Polanski ha declinat la invitació. El director continua en cerca i captura als Estats Units des que el 1977 va ser acusat d’haver violat una nena de tretze anys a Los Angeles. Però això no l’inhabilita davant d’una societat que massa sovint creu que les dones s’ho busquen.