Fa massa temps que la política andorrana viu sota la síndrome de la revenja. No ve d’ara, ni de fa dos anys quan va esclatar l’afer BPA, sinó de molts més anys enrere. Els actors polítics i els lideratges s’han renovat molt poc, continuen sent els mateixos i els joves que pugen... o s’assemblen massa als seus líders que esdevenen mestres o només actuen i escriuen a toc de pamflet de partit quedant anul·lada la seva capacitat i fent un flac favor al seu talent. Si a més hi afegim la poca gent que pot dedicar-se a fer política i les reduïdes dimensions del nostre país, les motxilles de cadascú acaben omplint-se molt aviat de pedres que, amb el pas del temps, esdevenen armes llancívoles: mentre uns estan presents a les institucions, altres exerceixen el seu rol polític des de fora, mentre que alguns altres mouen els fils pel darrere per tenir-ho tot lligat i ben lligat. No cal que posem noms i cognoms. Alguns d’aquests actors polítics encara avui actius sopaven ahir celebrant que fa vint-i-quatre anys, el 2 de febrer de 1993, reunits a Casa de la Vall en sessió solemne del Consell General, van aprovar el text de la Constitució i la Llei de referèndum, donant així llum verd, un mes i onze dies després, a la ratificació per part dels andorrans de la llei de lleis. Quasi un quart de segle després, visionar de nou aquella sessió ens dona moltes lliçons, entre d’altres la capacitat, malgrat les dificultats de la negociació i les tensions que va haver-hi, de saber trobar un mínim comú denominador. Va ser un pas de gegant en la història del país, amb els seus pros i els seus contres, amb els seus partidaris –sens dubte majoritaris– i els seus detractors –en franca minoria–.