No soc hobbesiana, tot i que si us he de ser sincera darrerament he feblejat en aquesta teoria, si tenim en compte episodis de corrupció, delictes... Penso que l’home és bo per naturalesa. Sobre aquest debat, de la bondat o maldat de la nostra essència, s’ha teoritzat molt i les visions són diametralment oposades entre uns i altres. De fet, potser per això aquest és un debat tan ric i apassionant. Fruit d’això també n’han sorgit teories polítiques que fonamenten amb raons meditades diversos sistemes d’organització civil contraposats. Per al filòsof fiancé Jean-Jacques Rousseau tots naixem purs i nobles i és l’entorn en què vivim la societat que ens transforma, ens corromp. La bondat segons Rousseau està en la nostra essència, tot el contrari del que diu Thomas Hobbes, que afirma que l’home és dolent i egoista. De fet, l’obra política d’aquest filòsof del segle XVII es podria considerar com la base teòrica de l’absolutisme en què l’home viu en una guerra constant i i individualista de tots contra tots. Per obtenir la pau i la seguretat els individus cedeixen i renuncien a la seva llibertat. Per al filòsof anglès l’home és un llop per a l’home en una guerra de tots contra tots en què l’única via per poder conviure en pau és el vassallatge. Em pregunto si a les societats avançades no estem prenent més un model hobbesià. La desconfiança, el temor, la por i la inseguretat que tenim fan que renunciem a la llibertat en benefici de la tranquil·litat i la seguretat. Aquesta renúncia ens pot fer sentir més segurs però alhora ens fa més febles. Llops o corders, bons o dolents, lliures o esclaus.