Llegir

He tingut la immensa fortuna a la meva vida, des de ben menut, de tenir contacte –gràcies al taxista Ramón, el meu pare– amb la lletra escrita: periòdics i llibres. I per tant, la lectura ha estat per a mi una transfusió de sang continuada, aliment necessari per viure i seguir caminant. Llegir ha estat parlar amb els altres i rebre resposta, certament. No seré tan brètol per abominar de les ano­menades “xarxes socials” i/o “noves tecnologies”. Però no crec que siguin un mirall de diàleg, d’enriquiment, potser serveixen per avisar-se ràpidament a fi d’acudir a un lloc o un altre. I poc més....

Fomentar la lectura no només és una tasca de publicitat, consignes, també i sobretot de prendre mesures per part –parlo d’Andor­ra– de les diverses administracions. Estic convençut que per part dels mestres i professors hi ha una tasca magnífica. Però penso que s’ha d’intensificar al màxim.

Encomanar passió per llegir als alumnes, sense cap mena d’imposició, d’acord amb el temperament i del caràcter de cadascun d’ells, sense banalitzar els llibres, en el sentit de recomanar llibres, com diu de vegades Josep Massot, “de pa i sucre”.

Jack Miller (World’s Most Literature Nations) mesura des de l’any 2003 els índexs de lectura dels diversos països del món. Desconfia dels sondejos, a voltes pura manipulació, i pensa que la salut cultural d’un país es determina per les seves biblioteques, llibreries, ordinadors, diaris, sistema educatiu, anys d’escolarització, informes Pisa.

Quin lloc ocupa Andorra? Molt sovint no donem la rellevància que es mereix al mestre i al professor. També als crítics que són independents. Definim el prestigi (?!) pel nombre d’exemplars venuts o pel nombre de vegades que apareixen els autors a ràdios i televisions, habitualment dirigits per l’estricta publicitat. (“Quin mal fan les televisions d’arreu”, d’ar­reu!, “el que diu la televisió va a missa”, considera molta gent).

No es tracta pas de passar-se el dia llegint. Primer perquè no es pot laboralment. Però després hi ha una altra cosa: les biblioteques comunals, que per cert fan una magnífica tasca. Com és que no s’adapten més als horaris reals dels possibles lectors i tanquen els festius?

Per cert, em vaig quedar astorat llegint –en conservo el retall– un noi d’aquests que va amb calçotets darrere una pilota i que formava part de la selecció de futbol del Regne d’Espanya que davant de la pregunta: “¿Que libro llevas en la maleta? ¿El último [llibre] que has leído?” Respon la mar de castís. “Ninguno. No he leído ningún libro.”

I el súmmum: “¿Puedes vivir sin móvil?” Respon: “¡No! Porque no podría comunicarme con mi familia y amigos.” Vol dir que abans de l’existència del mòbil les persones no es comunicaven? Ai, senyor!

Però és clar, és com tot: educació. I no només a l’escola; és la família sobretot. I després quant a instruir, a motivar la passió, l’escola, i l’administració (Educació i Cultura, ministeris i àrees totalment lligades), i a cada aparador un llibre, o diversos llibres, no per vendre’ls –per això hi ha les llibreries– sinó per mostrar-los, per significar als visitants que tenim muntanyes, neu, romànic i un veritable respecte per la cultura senzilla i enormement captivadora com és la presència pel llibre, en qualsevol de les seves modalitats, en paper o en escalèxtric. Jo, modestament, faig costat al paper. Però és clar, jo sóc vell i ancià.