Una de les millors coses que té aquest país és que no és de cap manera ventós. Sí, la seguretat ciutadana i la sanitat i tot això està molt bé, però el fet que no estiguem exposats ni al xaloc ni als vents etesis ni als temibles meltemis sistemàtics és una autèntica benedicció. No dic que no en bufi una mica de tant en tant, però de cap manera no és un tret essencial, sobretot al fons de les valls. Si plou, mira, no passa res, si fa un bon sol encara menys, i si neva el país està més o menys preparat per sobreviure i tirar endavant. Però quan fa vent, i vent de veritat, no una brisa inofensiva, ai, amics: ens agafa a tots amb la guàrdia baixa, desprevinguts, indefensos. És un meteor antipàtic, difícil de domesticar. Si estàs a recer, encara continua fent la punyeta amb els seus udols, amb el sotrac inquietant dels llosats, posats a prova. Diuen que els calbs són –bé, què coi, som– un subgènere especialment sensible al vent, perquè ens excita (per a mal) les terminacions nervioses que hi a a flor de pell, a la closca. Deu ser això, però el canvi d’humor provocat pel vent no es limita només als discapacitats capil·lars. Imaginem-nos que el caràcter andorrà fos posat a prova per una tramuntana freda, intensa, persistent i, sobretot, periòdica, amb quatre o cinc episodis cada any, d’aquells que duren tres o quatre dies i sembla que no s’hagi d’acabar mai. Aniríem a trets pel carrer, amb els ulls injectats en sang, i el proverbial pacifisme andorrà se n’aniria a fer punyetes en quatre ventades.