Els darrers dies hem assistit a diversos congressos de formacions polítiques als països veïns que han aixecat forta polseguera. Processos interns que havien de servir per determinar el futur de les seves formacions polítiques, definir sistemes de treball, posicionaments públics o tries de candidats per eleccions. El que a priori ha de ser enriquidor de vegades afebleix i es converteix en lluites internes entre faccions que aspiren, com en la selva, a tenir el poder i imposar el seu pensament per sobre el dels altres. A Espanya i França hem vist els darrers dies molts exemples. Les divisions internes dels partits són sovint el seu pitjor enemic, molt pitjor que els durs atacs de les oposicions. En la lluita a l’ombra sota el miratge de la unitat i la disciplina de vot s’amaguen profundes diferències, moltes vegades personals i evidentment interessades, egos i rancúnies, enveges i fantasies, històries d’interessos i traïcions. Això no vol dir que s’hagi d’imposar un pensament únic, ni que no sigui bo el debat i la discussió, ni molt menys que els partits hagin de ser absolutistes, però sí que s’hauria de mesurar el bé col·lectiu, el bé del conjunt del partit. No posar per sobre mai la persona al projecte i ser generosos amb l’equip i les idees. Escollir els més talentosos i vàlids i deixar les quotes d’amiguisme i favors. El projecte s’aconsegueix sumant idees, no aniquilant ni dividint. Aquesta és la diferència dels que estan cridats a fer coses importants i els que no. Al final, un cop culminats els processos i per poc que ens agradi, l’escenari acostuma a ser el molt reduccionista, vencedors i vençuts, guanyadors i perdedors.