Tot i que el dia a dia ja evidenciava que l’històric equilibri entre els dos països veïns era precisament això, històric, l’anunci del tancament del consolat francès ha acabat de constatar que l’interès de França per Andorra ha perdut tot el seu pes... i viceversa. Malgrat els intents reiterats en els darrers anys dels diferents ambaixadors gals i dels seus responsables culturals d’implicar-se més o fer implicar més els andorrans en l’entramat francès, i tot i els discursos de les autoritats andorranes de la necessitat de refer ponts cap al nord, la realitat és que París molt probablement no ha vist la rendibilitat de mantenir un consolat a Andorra. És evident que ells no s’ho miren com nosaltres que necessitem el tan reivindicat equilibri com una necessitat de pervivència de la nostra arquitectura institucional, en la qual se sustenta l’Estat. La seva, la francesa, és una mirada quantitativa, la de si val la pena mantenir una infraestructura com el consolat per un nivell estadístic tan baix, i no pas una qüestió d’històrics equilibris o sustentació d’un petit Estat al bell mig dels Pirineus que cada cop sembla que els quedi més lluny. Les coses no passen d’avui per demà, sinó que es van forjant a partir del pòsit que va quedant a través del temps. Com també serà qüestió de temps que acabem qüestionant-nos seriosament, més enllà de tertúlies o debats de cafè, que en el futur que se’ns albira, després de les reformes econòmiques i financeres i l’associació amb Europa, si l’actual estructura d’Estat, en la qual sembla que només creiem els andorrans i no tots, acabarà sent inviable.