Una vegada es va saber que la infanta Cristina d’Espanya era innocent dels càrrecs que se li imputaven en el cas Nóos al seu advocat, Miquel Roca i Junyent, li va faltar temps per sortir a declarar als quatre vents que “amb aquesta sentència es demostra que la justícia és igual per a tots els ciutadans”. Ho va dir en to seriós i circumspecte, sense que en cap moment se li escapés el riure. Un professional! Justícia per a tothom potser sí, però igual ni en somnis. Al marit de la Borbó, Iñaki Urdangarin, i al seu soci Diego Torres, amb sentència condemnatòria dictada (sis anys i mig i vuit anys i mig, respectivament), els han deixat en llibertat sense fiança. Compte, però! Urdangarin s’haurà de presentar una vegada al mes davant un jutge a Suïssa, on resideix. Més justícia igualitària d’aquesta mateixa setmana. El fiscal que investigava Pedro Antoni Sánchez, president de Múrcia perseguit per la trama Púnica, l’ha imputat pel cas Auditori (un tema de la seva època d’alcalde). Dimiteix? Es mostra penedit? Fuig, fuig... Molt més fàcil. El fiscal general de l’Estat ha rellevat del càrrec el fiscal del cas i endavant que fa baixada. El destituït López Bernal ha declarat: “El que no pot ser és que els perseguits siguem els fiscals que lluitem contra la corrupció en comptes dels corruptes.” Més clar l’aigua. A l’altre costat de la balança hi ha –entre molts– el cas d’Alejandro Fernández. Un noi empresonat per estafar 800 euros l’any 2010 que espera indult (ja acordat) des del setembre passat. Li van caure cinc anys de presó i no tenia antecedents. En diuen justícia, però és impunitat i la fan anar a l’engròs i sense cap vergonya.