Imprescindibles

Saber retirar-se a temps (i amb elegància) sempre és més difícil que arribar-hi, especialment quan has estat al capdamunt de tot. Ho ha palesat recentment l’expresident Mas (tot i que també és cert que ell es va veure forçat a retirar-se, malgrat no voler-ho) quan, davant l’acceleració de les diferents actuacions policials i judicials relacionades amb el presumpte finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya, ara transmutada en PDECat (un canvi de nom ben inútil, quan tothom els segueix identificant amb les sigles que han volgut enterrar), ha declarat i reiterat que des de Madrid volen “destruir” la nova/antiga formació “perquè saben que som imprescindibles per al procés independentista a Catalunya”. Una afirmació certament desafortunada, no perquè sigui fals que el govern espanyol faci servir tots els recursos, confessables i inconfessables, que té a l’abast per anihilar les forces polítiques que propugnen la independència (si més no, es fa difícil creure que no és així), sinó perquè cau en l’error de donar la raó als que des d’un principi han volgut identificar interessadament aquest procés amb una persona o un partit determinat que hauria abduït la voluntat dels incauts ciutadans, quan sembla prou que la realitat ha estat ben diferent. És també un error creure que ningú és imprescindible a l’hora de decidir el futur col·lectiu d’un país quan el cert és que, tret d’eventuals situacions de repressió, aquesta decisió depèn de totes i cadascuna de les persones que el conformen. A banda que la història ensenya a bastament que en aquells que s’autoerigeixen en timoners dels destins patris és millor no confiar gaire.