Tots hem dit alguna vegada una mentida. Benvolent, petita, necessària... posin-li l’adjectiu que creguin convenient. Són acceptades socialment i es justifiquen com a eina per a la convivència. Fins aquí res de nou. També són presents a l’esfera pública, però fins ara els polítics en general i les autoritats en particular, havien d’anar amb molt de compte a dir-ne, i si ho feien, atenir-se a les conseqüències. A grans trets, aquest era l’statu quo. Ho dic en passat perquè això s’ha acabat! La Royal Society britànica acaba de fer públic un estudi que demostra que la “veracitat ja no és un requisit per donar suport a un candidat polític”. Per aquestes latituds ja estàvem familiaritzats amb el tema gràcies als titànics esforços de PP, PSOE, CDC, etc. Ai las! el detonant de l’estudi ha estat Donald Trump. Politifact.com, web independent de verificació de dades, ha calculat que “només un 16% de les afirmacions que fa són certes o parcialment certes”. L’estudi, que es va iniciar durant la seva precampanya a les presidencials, aporta unes conclusions demolidores. I no, el problema no és que Trump, Pujol, Zapatero, Rajoy, Putin o el rei del mambo diguin mentides, que ho fan. El problema, conclou l’estudi “és que les conseqüències negatives de dir mentides, per a un polític semblen ser limitades”. És més, sembla que els votants utilitzen les figures polítiques “com a guies per determinar el que pot ser veritat o mentida”, però alhora resulta que per ells, és a dir, nosaltres, “la veritat no és un requisit imprescindible” per donar suport a un candidat polític. Parafrasejant Els Amics de les Arts: “la merda se’ns menja!”