Clara, dissabte vas fer cinc anys. Amb aquest ja són sis petits recordatoris, des del dia mateix que vas néixer, i tinc la sensació que cada cop serà més difícil fer-los, perquè no és gens senzill dibuixar en quatre ratlles tot allò que m’has dit, tot allò que has après, tot allò que m’has ensenyat. He fet una mica de trampa: he rellegit el de l’any passat, i només puc dir que tot allò que s’insinuava llavors no ha fet sinó confirmar-se. Amb cinc anys ja comences a tenir una edat de números rodons. Escrius paraules soltes que ningú no t’ha ensenyat, amb traços d’una rara maduresa, com si fossis una cal·lígrafa xinesa. Es nota que t’agraden les lletres i tot allò que amaguen i això, al teu pare, que d’escriure gairebé n’ha fet una curiosa forma de vida, l’engresca i espanta a la vegada, perquè penses, coi de nena, a qui hauràs sortit. Rius i et prens la vida amb una alegria insòlita i encomanadissa. Ets valenta, dorms menys del que voldria, i el castellà que parles amb una enorme fluïdesa dius que és portuguès. T’agrada jugar al Lego però sospito que sobretot t’agrada veure’m jugar a mi. T’agraden les cançons de nens, encara que de vegades –ho confesso– te’n poso alguna que no ho és. Tens una bonica colla d’amigues, i la vida social no et fa cap por. Vas amb bicicleta sense rodetes de suport –de fet, no les has fet servir mai. És la vida, que roda, i espero que aquesta sensació única de llibertat i d’autonomia t’acompanyi sempre.