La nau

Demà, així quasi per casualitat, una nau espacial passarà prop del sistema solar i detectarà senyals de vida al nostre planeta. “Pip, pip”, “alerta, alerta” s’encendrà en els dispositius del giny. El comandant preguntarà al seu segon: “què fem?”. “Què vols dir?”, contestarà el seu company. “Val la pena que hi ens atansem? “Home –dirà el segon– ja fa uns quants preons que no hem trobat cap civilització... podríem anar a veure si val la pena.”

Així que la nau posarà rumb a la Terra, i mentrestant anirà recopilant dades que com som, el que fem i com ens movem. L’ordinador central enfocarà el planeta blau, “ostres!, que xulo!” exclamarà algun altre membre de l’expedició, i al cap d’una estona les dades genèriques i fonamentals, estaran sobre la taula.

“Planeta habitable. Composició de l’aire. Nitrogen 80%. Oxigen 20%. Vida vegetal i animal. Nombroses espècies que viuen segons el cercle de la naturalesa. Una espècie, anomenada humana, que consta de 7.400 milions d’individus, és la dominant.”

A partir d’aquí l’informe ja seria una mica més catastròfic. “Excessiva inestabilitat i perillositat: possibilitat d’autoextermini pròxima al 80% assolible en un breu espai de temps. Característiques fonamentals de la raça humana: imprevisible i destructiva. Utilització dels recur- sos disponibles: nefasta, sense quasi cap planificació futura. Canvi de les condicions mediambiental: a punt de sobrepassar els límits raonables.”

“Aquesta sí que és bona! Trobem un planeta habitable i resulta que els que el dominen estan a punt de provocar la seva destrucció. Quines alternatives tenim?”, proposaria el comandament, en la sala de reunions.

Des d’un raconet de la Terra, imagino que les opcions no serien moltes. La primera, seguir la llei universal de no interferència, i allunyar-se sense dir res, tot i conèixer el greu perill que corre el planeta. La segona, enviar uns quants elements disposats a canviar el món des de dins (per a ells no és massa difícil aparentar ser humans) tot i saber que la idiotesa humana arriba a límits insospitables. I la tercera, segurament la més lògica, carregar-se aquesta immensa humanitat, destruir l’home abans que l’home destrueixi el planeta i deixar la Terra sense la seva espècie predominant. D’aquesta manera no hi hauria perill que el planeta acabés malament.

“Però, hi ha gent bona... i també saben apreciar l’art i la bellesa”, protestaria algú. “És cert, són únics, però massa perillosos”. “Què fem”. “Votem” (sembla que el dret a vot i les votacions encara es fan servir a les naus provinents de l’espai exterior).

I és de suposar que també aquests éssers de l’espai serien clements i que potser ens donarien una última oportunitat, uns quants anys per arreglar tot allò que encara es pot arreglar, i de pas enviar un missatge tipus “ultimàtum a la Terra. O feu el que heu de fer, o, nois, això acabarà com el rosari de l’aurora.”