Fa pocs dies llegia en una de les columnes de Ferran Goya a El Periòdic una afirmació que no és la primera vegada que li llegeixo: “L’opinió andorrana està malalta de soliloquis”, en la qual cadascú opina sobre el que vol sense que hi hagi ni contesta ni debat, ni raonaments a favor ni en contra. Hi estic d’acord. Comptades vegades veiem que a partir de l’opinió d’algú, sigui del tema que sigui, se’n derivi una controvèrsia que aporti o enriqueixi el debat. Potser és que els soliloquis estan massa presents en molts àmbits de la nostra societat. La pregunta que em faig és, no només si els que escrivim fem soliloquis, sinó si el seu contingut arriba a algun lloc fent pensar a les persones que el llegeixen, despertant sentiments, reflexionant i, potser, fent-les posicionar, encara que sigui íntimament. Jo em dono per ben pagat si, escrigui del que escrigui en les columnes d’opinió, que no és altra cosa que el trasllat a l’escriptura de les meves reflexions personals sobre diferents temes, això és així. Per això em va plaure molt llegir el David Gálvez en la seva darrera columna al BonDia, en la qual destaca de l’articulista la transcendència que dona a tots i cadascun dels articles de tal manera que “el text pugui esdevenir un missatge interpersonal dins d’una ampolla que es llença al mar mediàtic”. Ferran Goya escrivia de la polèmica entre Claude Benet i Òscar Ribas al voltant de la proposta que les ràdios fossin declarades Patrimoni de la Humanitat. David Gálvez ho feia del col·loqui amb Joan Peruga i d’altres escriptors. Temàtiques diferents, però amb el nexe de la importància sobre el que diem quan escrivim. No estem sols.