La victòria del Barça dimecres passat a la nit davant el PSG ha transcendit l’àmbit purament esportiu, per esdevenir una fita històrica i un fenomen global. L’èpica del partit ha desfermat l’admiració esportiva arreu del món. Van fer possible allò que semblava impossible o improbable. Ni el resultat ni el joc del partit d’anada convidaven a l’optimisme. Doncs més enllà del que qualsevol guionista i/o director de ment retorçada hagués pogut imaginar en ple deliri alcohòlic-lisèrgic, van protagonitzar una proesa en set minuts. Una proesa que només es pot explicar des de la irracionalitat, perquè tècnicament no va ser, ni de bon tros, un gran partit. Però les mancances esportives van quedar cobertes amb escreix per la voluntat i l’esperit que hi van bolcar des del primer minut jugadors i afeccionats culers en una comunió que també quedarà per a la història. Junts van assolir un desafiament titànic, mai aconseguit en 60 anys de competicions continentals. I el món futbolístic, repeteixo, és va meravellar de la proesa. I si a l’anada qui va quedar despullat havia estat el Barça, el resultat de la tornada ha deixat amb les vergonyes enlaire la caverna merengue. Mai abans –i hi ha precedents estrepitosos– tants mitjans, periodistes esportius i abocadors socials havien quedat en evidència, arribant fins al punt de donar l’eliminatòria per perduda per al Barça abans d’acabar el partit per, acte seguit, enrocar-se assenyalant l’àrbitre com a responsable màxim de la victòria final. Un argument, aquest darrer, que la resta del planeta futbol, inclosos els mitjans francesos, ni ha considerat.