Profetes del passat

Habitualment el terme profeta s’usa per referir-se a l’esdevenidor. D’ací que parlem dels profetes del futur. A Andorra n’hi ha una colla d’aquests vaticinadors. Des dels que auguren un cataclisme per al país que pràcticament el farà desaparèixer fins als que dibuixen una mena d’Eldorado modern. Cal dir que són minoria. Els que abunden més són els famosos profetes de calamitats, versió Joan XXIII.

Després hi ha els analistes del present. Des que tinc ús de raó política hi ha una frase que es repeteix de generació en generació: “No anem pas bé.” I a voltes tenen raó, de vegades menys, però és una salmòdia que s’escolta fins al moment que qui la cantava arriba a prendre una part del poder i l’anàlisi ja és una altra: “Tot va bé, segons l’esperat, i ara comencem un nou camí.” Jo somric entre la burla, la sornegueria i qui ja ho ha vist gairebé tot.

Ens manca, certament, o les hem oblidades, aquelles pautes marcades pel vell marxisme, adaptades a l’obrerisme cristià nascut a la França de la postguer­ra, i estès arreu, que consistia bàsicament en tres actes o situacions per procedir a una anàlisi correcta de la realitat: veure, jutjar i actuar. Avui, es fa difícil veure profundament la realitat andor­rana, jutjar-la encara més i molt difícil, pràcticament, actuar-hi en les seves arrels.

Molt sovint no sabem el que realment succeeix, potser ni els mateixos que comanden ho saben realment. Tot s’ha trasbalsat. Com que no hem tingut mai el que s’ha anomenat classe obrera, perquè no hem tingut ni revolució industrial, ni revolució burgesa, actualment la societat de serveis amb la crisi i sense la crisi s’ha aigualit de tal manera que penso que realment ningú sabem què es vol exactament. Una societat que camina a les palpentes? Una societat que com arreu per altra part ha esborrat totalment la classe mitjana? Una societat més desigual que mai? Una societat on l’economia ha substituït la política?

I no es creguin, això ve d’anys enrere; el que succeeix és que ara comença a veure’s la punta de l’iceberg. Com es pot actuar si no hi ha una anàlisi correcta del que succeeix, i encara menys un diagnòstic per pal·liar, com a mínim, els símptomes de la malaltia?

I és en aquest moment que comencen a aparèixer i a explicitar-se els que anomeno profetes del passat.

És a dir, ciutadans amb passat polític o sense, que esmicolen a poc a poc petites sentències, tals com: “Ja fa temps que ho vinc dient jo”, “fa anys que havíem de prendre altres decisions”, “si aleshores haguéssim pres aquell acord referent a...” I aquestes cantilenes van des del que se’n diu “quin país volem”, “quants habitants ha de tenir Andorra”, “la regulació de la immigració”, “parròquies i/o Govern”, “temes d’Estat: quins i com”, etcètera. I aleshores, la continuació: “Hem arribat tard.”

Un país ple de profetes? On són els polítics? Després, és clar: “Hem perdut els valors.” Quins valors, pregunto? I si els teníem, per què no els hem sabut transmetre? La responsabilitat no és pas dels joves, més aviat dels que ara comanden en les institucions siguin les que siguin, i dels vells. Clar que sí!

Un regne de taifes, altre cop? I realment ens creiem que l’Estat andorrà som tots els que vivim aquí?

I no es creguin que escric aquestes modestes preguntes –en el regne dels profetes– per criticar ni els que comanden, ni els que volen comandar, ni els que han comandat i ara viuen certa amargor o cert desencís, o certa displicència. De cap manera!

Només em dol, i em sento perplex: com és que ningú s’atura una mica i es posa a pensar, i a preguntar-se: “Què serà d’aquest país, Andorra, d’aquí a no gaire?” Potser ja es fa i jo soc tan brètol que no ho sé veure. Potser és això. I si és així, no cal que em pregunti res. Ja estic en bones mans. No cal dubtar, a la manera de Descartes. O en tot cas, deixem-ho tot a les mans dels profetes...