Segons el president del Tribunal Constitucional espanyol, “la democràcia no consisteix a votar sobre tot i quan es vulgui”, sinó que és “un procés que es produeix d’acord amb les regles previstes a les lleis”. Òbviament, és una afirmació contradictòria amb el significat etimològic de democràcia, però ell no parla d’això, sinó (suposo) del sistema de democràcia representativa que regeix al sud del riu Runer. Cal anar amb cura a l’hora de posar cognoms als grans conceptes i ideals que triem com a marc per organitzar la convivència, i encara més quan el cognom acaba tenint més pes que el nom mateix. A l’escola, als llibres de formación del espíritu nacional s’afirmava que el règim que hi havia aleshores (en temps de Franco) a Espanya era una “democràcia orgànica”, i, certament, de tant en tant apareixien a les parets del barri cartells amb les cares dels candidats a procurador en Cortes en representació del tercio familiar, tot i que ningú no sabia qui eren aquells homes ni tampoc conec ningú que n’hagi votat mai cap. Era clar, en aquells anys, que la part orgànica, fos el que fos, s’havia cruspit la part democràcia i no n’havia deixat ni l’ombra. Ara, salvant totes les distàncies i amb el respecte que convé tenir a les institucions, passa una cosa semblant: s’enalteix la representativitat d’una gent que, del segon de la llista cap a baix, gairebé ningú no coneix, ni ha de donar comptes a ningú més que al cap de files. S’han cruspit el prefix demos a la taula de les lleis, i el que ha quedat és una forma de krátos (govern) que es podrà definir com es vulgui, però que no és ni de bon tros el govern del poble.