Dona'm aigua

“Dona’m aigua”. És la petició amb la qual Jesús comença una atrevida conversa amb una dona samaritana. En circumstàncies normals, mai un jueu hauria demanat res a un samarità, i menys a una samaritana. Era un migdia de març, vora el pou que havia cavat el patriarca Jacob i del qual havien begut ell, la seva família i els seus ramats. Ara, divuit segles després, és l’escenari d’una insòlita trobada de Jesús amb una samaritana que ve a cercar aigua. L’aigua sempre ha estat considerada un dels signes de la vida: on hi ha aigua, hi ha vida: les plantes hi creixen, els animals hi poden viure, l’home... On no hi ha aigua és un desert. No hi viu res. La conversa deriva de l’aigua física, material, vers la seva significació immaterial: el pensament, la ideologia, els sentiments, els desitjos... Jesús, que havia demanat un got d’aigua per refrescar la boca, per saciar la set del cos, ara ofereix l’aigua de l’esperit a una dona que cercava l’aigua de la vida de cada dia i no havia trobat l’amor que satisfés el seu esperit en els sis marits que havia tingut. La conversa s’anima: la dona de Samaria posa les seves qüestions, primer encuriosida, després interessada. És un inici del camí de la fe: sentir-se reconegut, estimat, obrir-se a l’altre... Jesús respon a la set d’aquella dona. Li ofereix aigua de la vida de l’esperit amb abundància. Com l’ofereix a cadascú de nosaltres, responent a les nostres inquietuds. Per això podem preguntar-nos: a quina font cerquem nosaltres l’aigua del nostre esperit? L’home, el cristià, cerca la font de vida, d’esperança, de veritat, de més amor per fer camí, per veure si és possible un camí de llibertat que porti a la vida. I la proposta de Jesús de Natzaret és indubtablement agosarada: jo soc la font –no una font– sinó la font. Més encara: jo puc fer que aquesta font brolli dintre teu i hi brolli per sempre. Ser cristià és això: tenir dintre nostre la font d’aigua que permet avançar pel camí de l’esperit. Tenir la font dintre nostre, no haver d’anar contínuament a cercar gots d’aigua a la font de la plaça. Al final de la conversa, la samaritana està disposada a canviar el costum de cercar l’aigua del pou per la font que ragi sempre en el seu cor. Per això, demana a Jesús: “Senyor, doneu-me sempre aigua d’aquesta.”