Una simple pel·lícula de Disney ha servit per posar en evidència, una vegada més, que l’estupidesa humana no té límits. Anem per parts: he vist la nova versió de La Bella i la Bèstia de la factoria Disney –en companyia de la meva filla de 14 anys, a qui li va entusiasmar–. I no va ser fins més tard que vaig caure que l’escena que ha generat més literatura de la pel·lícula, a més de ser censurada i prohibida, m’havia passat desapercebuda. Ni l’admiració de LeFou per Gastón, el mascle alfa caçador, ni les dècimes de segon del seu ball amb un personatge secundari de la darrera escena. Doncs, ves per on, de les dues hores llargues de la pel·lícula, això és el que ha generat enrenou d’est a oest i de nord a sud. Així, països com Rússia l’han qualificada per a majors de 16 anys. A altres com Kuwait i Malàisia les campanyes demanant respecte per la canalla estan a l’ordre del dia. Que Gastón sigui un masclista sense escrúpols, ple d’odi, mentider, covard i que la violència sigui modus de comportament i la seva única eina de diàleg no és greu. Que dispari per l’esquena al seu antagonista tampoc és motiu d’escàndol ni afecta i/o influeix negativament en l’educació de la mainada. Ni parlar-ne! El que és perillós de veritat és veure dos homes ballant –com si al mon real això no passes!– Quantes danses tradicionals hi ha que només les ballen homes o dones? La violència, verbal, física, psicològica, no és el problema. Cine i televisió ens tenen acostumats, què dic acostumats, ens bombardegen constantment amb violència. Fictícia o real, quina diferència? De mariconades les justes! (i perdó per l’expressió).