Ja se sap que els casinos són antres de vici i perdició. No ho dic jo, ho deien les padrines quan això d’anar al casino encara estava de moda. Però aquí encara no hem interioritzat que no té sentit muntar un casino si no s’acompanya de tots els luxes, comoditats i serveis que busca la clientela d’aquesta mena de locals, per a qui jugar és un a més a més i no un objectiu. Si més no, si és el que tots tenim al cap quan es parla de casino, allò de les escales de marbre, vestit llarg per a les senyores i llacet de corbata per als senyors, crupiers uniformats i senyoretes de moral distreta prop dels senyors benestants que necessiten que algú els rigui les gràcies mentre beuen xampany i aposten al blackjack. Potser és culpa meva. De tenir aquesta imatge estereotipada del que és, o del que era un casino, ara que ja els van tancant a tot arreu. Perquè no ens enganyem, el concepte clàssic de casino està caducat; avui el joc triomfa online, i les màquines escurabutxaques no tenen –ja em perdonaran– ni glamur ni necessiten tant aparat. Entenc que calen nous atractius. I que aquest del casino, ni que sigui per tradició –ja ho va proposar en el seu moment el rei Borís I–, es posa sobre la taula cada quan toca. Però si tan capficats estan alguns per fer-lo, fem-lo bé. Buscant un lloc amb encant, que tingui un restaurant i/o una sala de festes de categoria internacional. Amb aparcament, i ficats a demanar, sense fum. Com els països civilitzats que diuen preocupar-se de la salut dels seus habitants. Si no, amb un casinet on jugar al bingo amb cigrons i fumar caliquenyos ja en tenim prou.